Exercicis: La naturalesa del llenguatge humà


Imagineu que ensenyeu a un gos a seure, aixecar-se, apropar-se, estirar-se i saltar fent servir els mots 'seu', 'aixeca't', 'vine', 'jeu' i 'salta'. Li estaríeu ensenyant català? Argumenteu la resposta.


Redacteu un text comparant les visions sobre el llenguatge que trobareu exposades en els dos fragments següents:

"Ara fa uns trenta-cinc anys va néixer una nova ciència. Avui l’anomenem "ciència cognitiva" i combina eines de la psicologia, les ciències de la computació, la lingüística, la filosofia i la neurobiologia per a explicar el funcionament de la intel·ligència humana. Les ciències del llenguatge, en particular, han sofert avenços espectaculars des de llavors. Hi ha molts fenòmens del llenguatge que comencem a comprendre quasi tan bé com comprenem el funcionament d’una càmera fotogràfica o per a què serveix la melsa. . . . Aquesta possibilitat d’entreveure el funcionament de certes capacitats lingüístiques té implicacions revolucionàries per a la nostra comprensió del llenguatge i del seu paper en els afers humans i, també, per a la nostra concepció de la humanitat mateixa. . . . El llenguatge no és un artefacte cultural que aprenem de la mateixa manera que aprenem a dir l’hora o com funciona el govern. El llenguatge és una capacitat, complexa i especialitzada, que es desenvolupa en els infants de forma espontània, sense un esforç conscient ni un ensenyament formal, que es desenvolupa sense que hom tingui consciència de la lògica que hi és subjacent, que és qualitativament la mateixa en qualsevol individu, i que és diferent d’altres capacitats generals per al processament de la informació o de la conducta intel·ligent. Per aquest motiu, alguns estudiosos de la ciència cognitiva han descrit el llenguatge com una facultat psicològica, un òrgan mental, un sistema neuronal, o un mòdul computacional. Però jo, tot i reconèixer que és força pintoresc, prefereixo el terme "instint". Perquè comporta la idea que les persones arriben a saber parlar més o menys de la mateixa manera que les aranyes aprenen a teixir la seva tela. La teranyina no va ser inventada per un anònim geni aràcnid ni depèn d’haver tingut l’educació adequada o de posseir una especial aptitud per a l’arquitectura o les activitats constructives. Ben al contrari, les aranyes construeixen teranyines perquè tenen cervells d’aranya, que els donen l’impuls de teixir i la competència per a fer-ho bé. Tot i que hi ha diferències entre les teranyines i les paraules, voldria animar-vos a observar el llenguatge d’aquesta manera, perquè ajuda a trobar un sentit als fenòmens que estudiarem. Pensar en el llenguatge com a instint contrasta amb la visió tradicional, especialment aquella que ha perdurat en el cànon de les humanitats i de les ciències socials. El llenguatge té tant de creació cultural com el fet de caminar drets. No és una manifestació d’una capacitat general d’usar símbols: així, un nen de tres anys és un geni gramatical, però és relativament incompetent en les arts figuratives, la iconografia religiosa, els senyals de trànsit i altres matèries dels estudis semiòtics."

S. Pinker (1994) The language instinct. Harmondsworth. Penguin.

"La parla és un element tan familiar de la vida diària que rarament ens aturem a definir-la. L’home la troba tan natural com la facultat de caminar i gairebé tan natural com la respiració. Però només cal un moment de reflexió per a convèncer-nos que aquesta "naturalitat" de la parla és una sensació il·lusòria. El procés d’adquisició de la parla és, de fet, una mena de cosa totalment diferent del procés d’aprendre a caminar. En el cas de la segona funció, la cultura, en altres paraules, el corpus tradicional dels costums socials, no juga cap paper seriós. El nen està individualment equipat, per la complicada col·lecció de factors que anomenem herència biològica, per a fer tots els arranjaments musculars i nerviosos necessaris per a caminar. En efecte, es pot dir que la mateixa conformació d’aquests músculs i de les parts adequades del sistema nerviós està ja adaptada als moviments que fem quan caminem i quan realitzem activitats similars. En un sentit molt concret, l’ésser humà normal està predestinat a caminar, no perquè els seus pares l’ajudin a aprendre'n l’art, sinó perquè el seu organisme està preparat des del naixement, o fins i tot des del moment de la concepció, per a fer tot el consum d’energia nerviosa i totes les adaptacions musculars que es requereixen per a caminar. Per a dir-ho concisament, el fet de caminar és una funció biològica inherent a l’home. Però no podem dir el mateix del llenguatge. Naturalment, és cert que, en un determinat sentit, l’individu està predestinat a parlar, però això és degut únicament a la circumstància que l’individu neix no sols enmig de la natura, sinó també al si d’una societat que el forçarà a adoptar les seves tradicions. Eliminem la societat i tenim tota la raó de creure que aprendrà a caminar si, de fet, sobreviu. Però és igualment segur que no aprendrà mai a parlar, és a dir, a comunicar idees segons el sistema tradicional d’una societat particular. O, altre cop, separem el nounat de l’entorn social en què ha nascut i trasplantem-lo en un ambient totalment aliè. Desenvoluparà la facultat de caminar en el seu nou entorn exactament igual com ho hauria fet en el vell. Però la seva parla serà totalment diferent de la parla del seu entorn nadiu. Caminar, doncs, és una activitat humana general que varia només dintre d’uns límits restringits quan passem d’individu a individu. La seva variabilitat és involuntària i no té cap propòsit. La parla és una activitat humana que varia sense límits precisos quan passem d’un grup social a un altre, perquè és un patrimoni històric del grup, el producte d’un ús social que fa molt de temps que dura. Varia com varia qualsevol esforç creatiu, potser no de forma tan conscient, però sí tan clarament com les religions, les creences, els costums i les arts de diferents pobles. Caminar és una funció orgànica, instintiva (encara que, per suposat, no és un instint en si mateix); la parla és una funció no instintiva, adquirida, "cultural"."

E. Sapir (1921) Language. An introduction to the study of speech. New York: Harcourt, Brace and Co.


Expliqueu per quin motiu, des del punt de vista de la lingüística, és inadequat parlar de 'llengües primitives’.


Què s’entén per facultat del llenguatge? Quines han estat les aportacions del seu estudi a la teoria lingüística?


Les gramàtiques de les llengües naturals s’assemblen. Quines explicacions s’han donat a aquestes semblances?


Cert lingüista estudia una llengua índia de la costa del Pacífic. Observa (i) que té molta dificultat per a arribar a dominar pràcticament la llengua; (ii) que només la generació de més edat parla la llengua amb fluïdesa, la generació intermitja (aproximadament de 30 a 45 anys d’edat) vacil·la més a usar-la, mentre que els nens no la parlen gens, tot i que la majoria l’entenen força; (iii) que tots, excepte uns avis, parlen i entenen anglès. d’aquí dedueix que la llengua és tan difícil que es tarda uns trenta anys a aprendre-la.


Aporteu proves que demostrin que l’aprenentatge del lèxic i el de la sintaxi segueix camins i procediments distints.


Justifiqueu la següent afirmació: "qualsevol parlant coneix regles lingüístiques".


A continuació teniu dos textos on s’exposen visions diferents sobre la naturalesa del llenguatge i del coneixement lingüístic.
(a) Compareu ambdues visions, establint els punts de contacte i les diferències.
(b) En el primer text, s’usa el desenvolupament d’una partida d’escacs com a metàfora del canvi lingüístic. A la llum del que s’exposa en el segon text, quins serien els elements afectats pel canvi. Justifiqueu la vostra resposta.

"Però, de totes les comparacions que podríem imaginar, la més demostrativa és la que establiríem entre el joc de la llengua i una partida d’escacs. En tots dos casos ens trobem en presència d’un sistema de valors i assistim a les seves modificacions. Una partida d’escacs és com una realització artificial d’allò que la llengua ens presenta en una forma natural.

Vegem la cosa de més a prop.

En primer lloc, un estat del joc es correspon força amb un estat de la llengua. El valor respectiu de les peces depèn de la seva posició sobre el tauler, de la mateixa manera que en la llengua cada terme té un valor per oposició a tots els altres termes.

En segon lloc, el sistema és sempre momentani; varia d’una posició a l’altra. És veritat que els valors depenen també i sobretot d’una convenció immutable, la regla del joc, que existeix abans del començament de la partida i que persisteix després de cada jugada. Aquesta regla admesa d’una vegada i per totes també existeix en el cas de la llengua, són els principis constants de la semiologia.

Finalment, per a passar d’un equilibri a un altre, o -segons la nostra terminologia- d’una sincronia a una altra, n'hi ha prou amb el desplaçament d’una peça; no es produeix cap trasbals general. Aquí tenim la imatge del fet diacrònic amb totes les seves particularitats. En efecte:

a) Cada jugada d’escacs només posa en moviment una sola peça; igualment, en la llengua, els canvis només afecten elements aïllats.

b) Malgrat això, la jugada té una repercussió en tot el sistema; és impossible, per al jugador, preveure exactament els límits d’aquest efecte. Els canvis de valor que se'n derivaran seran, segons els casos, o nuls, o molt greus, o d’importància mitjana. Una jugada determinada pot revolucionar el conjunt de la partida i tenir conseqüències fins i tot per a les peces momentàniament no afectades. Acabem de veure que passa exactament el mateix a la llengua.

c) El desplaçament d’una peça és un fet absolutament diferent de l’equilibri precedent i de l’equilibri subsegüent. El canvi operat no pertany a cap dels dos estats, és a dir, que els estats són l’única cosa important.

En una partida d’escacs qualsevol posició que es consideri té, com a tret singular, el fet de no dependre dels seus antecedents; és totalment indiferent que hi hàgim arribat per un camí o per un altre; el que ha seguit tota la partida no té cap avantatge sobre el tafaner que ve a inspeccionar l’estat del joc en el moment crític; per tal de descriure la posició és perfectament sobrer recordar allò que acaba de passar fa deu segons. Tot això s’aplica igualment a la llengua i consagra la distinció radical entre la sincronia i la diacronia. La parla sempre opera només sobre un estat de la llengua i els canvis que intervenen entre els estats no hi tenen cap mena de rellevància."

F. de Saussure (1916) Cours de linguistique générale. Publié par C. Bally et A. Sechehaye avec la colaboration d’A. Riedlinger. Paris, Payot.

"Precisament perquè la relació entre els símbols i les coses que representen és arbitrària, els llenguatges han de ser sistemes molt organitzats si pretenen funcionar com a vehicles fiables d’expressió i de comunicació. Si no hi hagués cap patró de la manera com nosaltres comuniquem els nostres pensaments i sentiments, els oïdors es veurien davant la insuperable tasca de determinar allò que hem dit. Si el llenguatge no fos un sistema altament organitzat i estructurat, per als oïdors seria impossible de desxifrar els símbols arbitraris que codifiquen els missatges. Així, no és sorprenent que els llenguatges hagin evolucionat, al llarg de centenars d’anys, cap a sistemes extraordinàriament complexos, tan complexos que ara hem de descobrir moltes de les seves propietats bàsiques.

Hem dit que el llenguatge està governat per regles. Segueix pautes observables que obeeixen certes "regles" inherents. Aquestes regles no s’imposen des de l’exterior, i no especifiquen com s’hauria de fer una cosa en concret. Al contrari, són simplement les regularitats que podem observar que la gent segueix quan parla i escriu. En altres paraules, les regularitats lingüístiques descrites en aquest llibre no estan basades en altra cosa que en les regularitats observables del comportament del llenguatge i, igualment important, del sistema subjacent inferible a partir d’aquest comportament lingüístic. Les regles lingüístiques són, doncs, més semblants als patrons que descriuen el funcionament de l’aparell digestiu o del sistema circulatori, que no pas a les regles que prescriuen el tipus de roba que cal dur en un dinar formal o la manera de comportar-se quan es visita un mandatari estranger.

Un llenguatge és un conjunt d’elements i un sistema de regles per a combinar aquests elements per tal de construir oracions que poden ser utilitzades amb funcions diverses: per a explicar alguna cosa, per a felicitar algú, per a convidar un amic a dinar, per a preguntar quin temps fa, per a explicar un acudit, per a riure's d’algú, per a argumentar a favor o en contra d’una idea, per a expressar admiració, per a crear mons ficticis i, així, successivament, en una llista interminable. I els llenguatges poden fer això usant un sistema finit d’elements i regles que els infants arriben a controlar en un temps molt breu. La capacitat mental per a formar oracions gramaticals s’anomena competència gramatical."

E. Finegan & N. Besnier (1989) Language. Its structure and use. New York: Harcourt Brace Jovanovich.


Considereu la següent citació de L. Bloomfield.
(a) Expliqueu les diferències entre gramàtica normativa i gramàtica descriptiva.
(b) Expliqueu els objectius de la lingüística a partir d’aquesta citació.

"Hi ha circumstàncies en què les persones que han estat usualment instruïdes discuteixen de matèries lingüístiques. De tant en tant, es posen a debatre qüestions de "correcció', si és "millor', per exemple, de dir It's I o It's me (o de dir les he vistes o les he vist). La persona que es dona a una discussió d’aquesta mena acostuma a seguir uns carrils força rígids. Si és possible, mira de trobar la resposta dins les convencions de l’escriptura: posem per cas, si s’ha de pronunciar t en mots com often o soften (o si s’ha de pronunciar una primera r a mots com arbre o prendre). En altres casos, fa servir el recurs a l’autoritat: està ben convençut que una manera de parlar és intrínsecament encertada i que l’altra és intrínsecament equivocada, i que es troben certs savis, especialment els autors de gramàtiques i de diccionaris, capaços de destriar el gra de la palla . . .."

El fet que els parlants etiquetin una forma verbal com a 'bona' o 'correcta', o bé com a 'dolenta' o 'incorrecta', no és sinó una dada que el lingüista afegeix a les altres que concerneixen aquella forma. No cal dir que aquest etiquetatge no autoritza el lingüista a desdenyar una part del seu material o a falsificar els seus registres: ell observa imparcialment totes les formes verbals. Part de la seva tasca és descobrir en quines circumstàncies els parlants etiqueten una forma d’una manera o d’una altra i, en el cas de cada forma particular, per què ho fan tal com ho fan."


Exercicis preparats per Maria Teresa Espinal i Joaquim Llisterri.


Exercicis: La naturalesa del llenguatge humà
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona
http://liceu.uab.cat/~joaquim/general_linguistics/gen_ling/exercicis/Exerc_lleng_LingTrad.html
Last updated: 1/11/15 12:18