Test - Descripció fonètica del català


Indiqueu si les afirmacions següents són certes o falses.

  • En català estàndard central la grafia <b> sempre representa el so [b], mentre que la grafia <v> sempre representa el so [β̞].
  • En català estàndard central la grafia <b> sempre representa el so [β̞], mentre que la grafia <v> sempre representa el so [b].
  • En català estàndard central les grafies <b> i <v> sempre representen el so [β̞].
  • Els dos mots catalans canvi i cama contenen, en la pronúncia pròpia del català central, una consonant nasal bilabial.
  • En català central, els mots font i pont es pronuncien habitualment [ˈfɔn̪t̪] i [ˈpɔn̪t̪].
  • En català central, els mots flor i calent es pronuncien habitualment [ˈflɔr] i [kəˈlen̪t̪].
  • Les realitzacions [ˈflɔ] i [kuˈlo] no són acceptables en català central, ja que existeixen mots com [fluˈɾal] i [kuluˈɾan] que mostren que flor i color s’haurien de pronunciar [ˈflɔɾ] i [kuˈloɾ].
  • Segons l’IEC, les pronúncies [iˈð̞ɛi̯ə] (idea) i [ˈduɣ̞əs] (dues) són acceptables en un registre formal.
  • Segons l’IEC, les pronúncies recomanables de les paraules examen i lèxic són, respectivament, [əɣ̞ˈzamən] i [ˈlɛksik].
  • Segons l’IEC, la pronúncia recomanable de la paraula examen és [əkˈsamən].
  • L’IEC considera que l’elisió de [ə] en mots com [pəˈɾɔ] o [bəɾiˈt̪at̪] és recomanable.
  • L’IEC recomana la pronúncia [sət̪ˈmanə] en comptes de [səmˈmanə], ja que la realització fonètica s’ha d’apropar el màxim possible a la forma ortogràfica.
  • Segons l’IEC, [impɾuβ̞iˈdza] i [mətiˈdza] són formes admissibles en el registre informal.
  • L’IEC considera que en l’àmbit general són acceptables pronúncies com [ˈregglə] o [ˈreɣ̞lə] però, en canvi, indica que [ˈrekklə] o [ˈreklə] no són recomanables.
  • Les transcripcions [dis̪t̪insiˈo], [kumpuzisiˈo] i [əktuəsiˈo] reflecteixen la pronúncia pròpia d’un registre informal.
  • En català, [ɛ] i [ɔ] es diferencien únicament pel grau de labialització o d’arrodoniment labial.
  • En català, [ɛ] i [e] es diferencien perquè la primera és una vocal anterior i la segona una vocal posterior.
  • En català, [u], [o] i [ɔ] són vocals posteriors labialitzades (o arrodonides).
  • En català, totes les vocals posteriors són arrodonides (o labialitzades).
  • En català, [i] presenta un grau d’avançament lingual superior al de [u].
  • En català, [i] presenta el mateix grau d’elevació lingual que [u].
  • El grau d’elevació lingual de [a] és el més baix de les vocals del català.
  • En català, les consonants [p t k b d g] comparteixen el mode d’articulació però no comparteixen el lloc d’articulació.
  • Segons la classificació articulatòria presentada en la majoria dels inventaris fonètics del català, les consonants [t d] presenten un lloc d’articulació dental. Per aquest motiu, en una transcripció fonètica estreta es representarien com a [t̪ d̪].
  • Segons la classificació articulatòria recollida en la majoria dels inventaris fonètics del català, les consonants [β ð ɣ] presenten un mode d’articulació fricatiu.
  • En la majoria dels inventaris fonètics del català, la consonant [r] es descriu com una consonant bategant i [ɾ] com una vibrant.
  • En alguns inventaris fonètics del català es distingeixen tres possibles modes d’articulació de les consonants ròtiques.
  • En català, [z] es diferencia de [ʒ] per la sonoritat i pel mode d’articulació.
  • En català, les consonants [ʃ ʒ] presenten un lloc d’articulació més posterior que [s z].
  • Segons la majoria dels inventaris fonètics del català, en aquesta llengua es donen quatre consonants africades: [t͡s], [d͡z], [t͡ʃ] i [d͡ʒ].
  • La consonant [d͡z] comparteix amb [t͡ʃ] el mode d’articulació, però no el lloc d’articulació ni la sonoritat.
  • Els sons [tʃ] i [dʒ] del català difereixen en el lloc d’articulació.
  • Les consonants nasals del català poden adoptar llocs d’articulació bilabial, labiodental, dental, alveolar, palatal i velar.
  • En l’inventari de sons del català de Fernández Planas (2005), les transcripcions [nʲ ɲ] i [lʲ ʎ] representen la diferència entre una consonant palatalitzada i una consonant palatal.
  • La velarització de la consonant lateral en posició final de síl·laba i precedida de vocal tancada posterior (per exemple, [bəˈɣ̞uɫ]) en català és una desviació de la norma de pronúncia.
  • La realització habitual en català de la consonant ròtica en grups consonàntics darrera d’oclusiu, d’aproximant o de fricatiu és [ɾ].
  • Segons els criteris de classificació de l’Alfabet Fonètic Internacional, els símbols [ʃ] i [ʒ] representen consonants postalveolars. En canvi, en alguns inventaris fonètics del català les consonants [ʃ] i [ʒ] és classifiquen com a alveolars, com a prepalatals, com a palatals, com a alveolo-palatals o com a palato-alveolars.
  • El so [v] en català pot aparèixer com a resultat del contacte entre una consonant labiodental sorda [f] i una consonant sonora ([əvˈɣ̞a]) i, en la variant balear, també pot aparèixer en altres posicions.
  • Les oracions declaratives del català tant poden presentar un patró melòdic amb final ascendent com amb final descendent.
  • Les oracions interrogatives del català tant poden presentar un patró melòdic amb final ascendent com amb final descendent.
  • Les oracions imperatives del català que serveixen per a expressar ordres presenten un patró melòdic amb un final ascendent.


  • up arrow
    Test - Descripció fonètica del català
    Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

    Last updated: