La descripció fonètica i fonològica del català: l’estructura sil·làbica

La descripció fonètica i fonològica del català: l’estructura sil·làbica


Descripció fonètica i fonològica del català


L’estructura sil·làbica

Constituents de la síl·laba

Obertura o atac

Sense obertura

V [ˈu] u
VC [ˈam] ham
VCC [ˈark] arc
VCCC [ˈerms] erms

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia. Els sons del català. Barcelona: Editorial UOC.

Obertura simple

CV [ˈbɔ] bo
CVC [ˈpam] pam
CVCC [ˈpark] parc
CVCCC [ˈt̪eks̪t̪] text

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia. Els sons del català. Barcelona: Editorial UOC.

Obertura complexa

Una obertura complexa pot tenir un màxim de dues consonants.

La primera consonant d’una obertura complexa ha de ser una oclusiva sorda ([p], [t], [k]), una oclusiva sonora ([b], [d], [ɡ]), una aproximant ([β̞], [ð̞], [ɣ̞]) o una fricativa labiodental ([f]).

La segona consonant d’una obertura complexa ha de ser una bategant ([ɾ]) o una lateral alveolar ([l]).

No són possibles els grups *[tl], *[dl] o *[ð̞l].

CCV [ˈt̪ɾɔ] tro
CCVC [ˈt̪ɾam] tram
CCVCC [ˈt̪ɾams] trams
CCVCCC [ˈbɾusks] bruscs

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia. Els sons del català. Barcelona: Editorial UOC.

Nucli

Pot ser simple (format per una vocal) o complex.

Nucli complex: format per dos elements (diftong) o per tres elements (triftong).

Diftongs

Transcripció fonètica

Combinacions formades per una vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]) i per una vocal més oberta.

Diftongs decreixents: vocal més oberta + vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]).

[e] [i̯] [ˈrei̯] rei
[ɛ] [i̯] [ˈfɛi̯.nə] feina
[a] [i̯] [ˈmai̯] mai
[o] [i̯] [ˈroi̯.nə] roina (dialectal)
[ɔ] [i̯] [ˈnɔi̯] noi
[u] [i̯] [ˈbui̯.ð̞ə] buida
[ə] [i̯] [fəi̯.ˈne] feiner
[i] [u̯] [ˈriu̯] riu
[e] [u̯] [ˈmeu̯] meu
[ɛ] [u̯] [ˈbɛu̯] veu
[a] [u̯] [ˈkau̯] cau
[o] [u̯] [ˈtou̯] tou
[ɔ] [u̯] [ˈsɔu̯] sou
[ə] [u̯] [gəu̯.ˈð̞i] gaudir

Recasens, D. (1993). Fonètica i fonologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Diftongs creixents: vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]) + vocal més oberta.

[i̯] [e] [sə.ˈi̯es] seiés
[i̯] [ɛ] [kɾə.ˈi̯ɛm] creiem
[i̯] [a] [i̯am.ˈbə] iambe
[i̯] [o] [t̪ə.ˈi̯os] teiós
[i̯] [ɔ] [t̪ə.lə.ˈi̯ɔt̪] talaiot
[i̯] [u] [ˈi̯u.kə] iuca
[i̯] [ə] [ˈsɛ.i̯əs] seies
[u̯] [i] [linˠ.ˈgu̯is̯.t̪i.kə] lingüística
[u̯] [e] [unˠ.ˈgu̯en] ungüent
[u̯] [ɛ] [pə.ˈu̯ɛt] peuet
[u̯] [a] [əi̯.ˈɣ̞u̯at] aiguat
[u̯] [o] [ə.ˈku̯os] aquós
[u̯] [ɔ] [ri.ˈu̯ɔt̪] riuot
[u] [u̯] [ə.ku̯u.zi.ˈt̪at̪] aquositat (estil acurat)
[u̯] [ə] [əi̯.ɣ̞u̯ə.ˈlit̪] aigualit

Recasens, D. (1993). Fonètica i fonologia. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

Diftongs creixents normatius:

Sil·labificació normativa: [kun̪.d̪i.si.ˈo], [si.ˈɛn.si.ə]

*[ˈsi̯o], *[ˈsi̯ɛn], *[si̯ə]: la vocal tancada [i] es troba en una síl·laba CV̯V amb obertura (atac)

Sil·labificació acceptada en registres informals: [kun̪.d̪i.ˈsi̯o], [ˈsi̯ɛn.si̯ə]
(cast. [kon̪.d̪i.ˈθ̟i̯on], [ˈθ̟i̯en̟.θ̟i̯a])
“És admissible en l’àmbit general –només, però, en registres informals– la pronunciació unisil·làbica de i seguida d’una altra vocal en casos com condició, ciència, etc.” (p. 17).

Institut d’Estudis Catalans. (2009). Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana I. Fonètica (3a edició revisada . Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. (Obra original publicada el 1990) Consultat a http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000062/00000072.pdf
“La i i la u postconsonàntiques (amb l’excepció ja comentada dels mots en què la u és precedida d’una consonant velar) es pronuncien tradicionalment com a vocals (i no formen, per tant, diftong). No obstant això, en determinats casos, són corrents, i fins i tot generals, les pronúncies amb diftong creixent. Així, el diftong és normal quan la i es troba seguida de vocal en posició final de mot (València, gràcia, acció). La vocal u és molt més resistent a convertir-se en gradual i la pronúncia amb diftong sols és habitual en els grups àtons finals -ua i -ues, sobretot en mots que tenen més de tres síllabes (contínua, ingènua, assídues). En tots aquests casos, són acceptables les pronúncies amb diftong, encara que convé mantenir el hiat en els registres més formals i en la versificació” (p. 61).

Institut d’Estudis Catalans. (s.d.). Gramàtica de la llengua catalana. Versió electrònica. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans.

Triftongs

Combinacions formades per una vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]) seguida d’una vocal més oberta (nucli vocàlic) i seguida d’una segona vocal tancada (paravocal [i̯] o [u̯]).

[i̯ɛu̯] [kɾə.ˈi̯ɛu̯] creieu
[i̯əu̯] [ˈsɛ.i̯əu̯] sèieu
[u̯ai̯] [ə.ˈɣ̞u̯ai̯t̪] aguait
[u̯iu̯] [ər.ˈɣ̞u̯iu̯] argüiu
[u̯ɛu̯] [ə.ð̞ə.ˈku̯ɛu̯] adeqüeu

Julià, J. (2005). Fonètica aplicada catalana. Dels fonaments a les aplicacions de les ciències fonètiques. Barcelona: Ariel.

Coda

Sense coda

V [ˈu] u
CV [ˈbɔ] bo
CCV [ˈt̪ɾɔ] tro

Coda simple

VC [ˈam] ham
CVC [ˈpam] pam
CCVC [ˈt̪ɾam] tram

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia. Els sons del català. Barcelona: Editorial UOC.

Coda complexa

En interior de paraula les codes complexes tenen dues consonants.

En final de paraula les codes complexes poden tenir tres consonants, la darrera de les quals sol ser la fricativa alveolar [s].

VCC [ˈark] arc
CVCC [ˈpark] parc
CCVCC [ˈt̪ɾams] trams
VCCC [ˈerms] erms
CVCCC [ˈt̪eks̪t̪] text
CCVCCC [ˈbɾusks] bruscs

Prieto, P. (2004). Fonètica i fonologia. Els sons del català. Barcelona: Editorial UOC.

IULA. (s.d.). Diccionari de divisió sil·làbica. LOFC, Lèxic Obert Flexionat del Català. Barcelona: Institut Universitari de Lingüística Aplicada, Universitat Pompeu Fabra. Consultat a http://ca.oslin.org/syllables.php

up arrow

Freqüència d’aparició de les estructures sil·làbiques en català

V CV CCV total
V 6.53 48.00 4.83 59.36
VC 9.23 27.08 1.45 37.77
VCC 0.44 1.98 0.19 2.63
VCCC 0.01 0.20 0.0 0.22
total 16.23 77.27 6.48 100

Percentatge absolut observat per a cada tipus d’implosió (coda) i d’explosió (atac)
Files: tipus d’implosió (coda)
Columnes: tipus d’explosió (obertura o atac)

de Yzaguirre, L. (1991). L’estructura sil·làbica del català central (Tesi doctoral, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona). Consultat a http://latel.upf.edu/morgana/altres/cibres/tesi_lym/estrucsil.htm

“El percentatge absolut ens permet detectar més fàcilment on es concentra la majoria de les síl·labes: entre CV i CVC acumulen tres quartes parts de la mostra; si hi afegim V i VC, superem el 90%.”.

de Yzaguirre, L. (1991). L’estructura sil·làbica del català central (Tesi doctoral, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona). Consultat a http://latel.upf.edu/morgana/altres/cibres/tesi_lym/estrucsil.htm
frequencia_silaba_2_Yzaguirre_91.jpg

Síl·labes amb una freqüència absoluta d’aparició superior a 20.000
A = [ə]
Z = [ʒ]

de Yzaguirre, L. (1991). L’estructura sil·làbica del català central (Tesi doctoral, Departament de Filologia Catalana, Universitat de Barcelona). Consultat a http://latel.upf.edu/morgana/altres/cibres/tesi_lym/estrucsil.htm

up arrow

La descripció fonètica i fonològica del català: els elements segmentals

La descripció fonètica i fonològica del català: els elements suprasegmentals

Descripció fonètica i fonològica del català


La descripció fonètica i fonològica del català: l’estructura sil·làbica
Joaquim Llisterri, Departament de Filologia Espanyola, Universitat Autònoma de Barcelona

Last updated: